BONA PASQUA !  2025

SOPAR TERTÚLIA

CONSTRUIR UN NOSALTRES: L’acollida a les persones migrants

El pròxim Divendres 16 de Maig, 20:00h a la Parròquia de Santa Madrona (c/ Tapioles 10),  us convoquem al darrer Sopar Tertúlia d’aquest curs, on tractarem el tema de la Immigració amb la Elisabet Ureña, cap del programa de Mobilitat humana i departament d’incidència de Càritas.

L’Antoni Matabosch cumpleix 90 anys

El nostre company i amic, Antoni Matabosch cumpleix  90 anys, el pròxim 15 de maig.

Volem Felicitar-lo i agraïr-li la seva trajectòria i generosa dedicació al moviment de professionals.

Ell mateix ha volgut convidar-nos a tots  a L’Eucaristia que celebrarà el mateix Dijous 15 de Maig

a  la Parròquia de Sant Pere de les Puel.les,

Carrer Lluis el Pietós, 1.

Ciutat Vella,

a les 8 del vespre.

PAPA FRANCESC, Esperança. L’autobiografia, Barcelona, Rosa dels Vents, 2025, 340 p.

El Papa Francesc ens ha deixat, i en el nostre butlletí volem tenir un record de la seva vida.

 L’ Antoni Matabosch ha fet aquesta fantàstica ressenya del seu llibre, que properament es publicarà a “Questions de Vida Cristiana” i avui ho compartim amb tots vosaltres.

L’article que es publica a continuació és una ressenya que Antoni Matabosch ha escrit sobre “Esperança. L’autobiografia”, del papa Francesc, que apareixerà properament a la revista de la Fundació Joan Maragall/Abadia de Montserrat, “Questions de Vida Cristiana”

Antoni Matabosch. Qüestions de Vida Cristiana,  2025. En premsa

Coneixem el magisteri i el tarannà que Francesc ens ha regalat durant 12 anys a través d’encícliques, altres documents, al·locucions durant els viatges, visites, entrevistes i homilies. Però en aquesta autobiografia hi podem veure el naixement i la progressiva maduració de la seva rica personalitat, les arrels concretes de la riquesa humana i cristiana de la seva vida. Passat i present queden relligats en un relat viu, directe, entranyable i poderós. El voldries llegir d’una tongada. “El llibre de la meva vida, diu a l’Introducció, és la història d’un viatge d’esperança que no puc imaginar separat del de la família, del meu poble, de tot el poble de Déu…És la nostra bossa de viatge…no és només el que recordem, sinó el que ens envolta…del que serà…d’un present que no para de passar. Amb esperança, que és la tensió que uneix memòria i utopia per construir realment els somnis que ens estan esperant… Tot neix per florir en una primavera eterna” (9). Carlo Musso, executiu editorial, que ha ajudat de manera brillant a la redacció d’aquesta biografia, afirma que “aquestes pàgines s’han escrit amb esperit de servei i amb un desig apassionat de transmetre dues de les coses més perdurables que els humans poden deixar com a herència: arrels i ales.” (332).

Una prova del que dic és que dels 25 breus capítols en dedica 16 al camí fins a la ordenació com a prevere (als 33 anys). Enllaça passat i present,  experiències i criteris ferms, fets i persones que el van configurant per a tota la vida de capellà, jesuïta, bisbe, cardenal i papa. Es mostra sincer, clar, directe, autèntic, profund, coratjós, espiritual, compromès. No se m’acut una altra manera de fer una ressenya objectiva que resseguir el llibre i remarcar els punts o criteris clau, acompanyats d’unes citacions literals. Si em refiés massa de mi mateix, tinc por de trair-lo.                     

… Insisteix en què l’educació ha de ser amb harmonia i tenint present una àrea de seguretat i una altra de risc: “(Cal) trobar cada cop una proporció: hem de caminar amb un peu per la zona de seguretat, en tot allò que hem adquirit i assimilat, però amb l’altre peu sondar les zones de risc, que han de ser proporcionades, i aventurar-nos, anar més enllà… sense llançar-nos per un barranc” (183). S’ha de tenir confiança que tothom i en totes les edats pot canviar: “Això no és optimisme. És confiança en dues coses: primer en la persona que és imatge de Déu, i Déu no menysprea la seva pròpia imatge…Segon, en la força del mateix Esperit Sant que canvia la consciència…És fe en la persona, que és filla de Déu, i Déu mai no abandona els seus fills” (206). I afegeix: “Hem de confiar amb Déu i en la seva misericòrdia, que té el poder de transformar-nos. Sempre. Si el cristià ho vol tot clar i segur, aleshores no troba res” (133). Però “els processos humans són lents, necessiten temps per madurar”, no són obra d’un moment, d’una llambregada (131).

… Un altra gran tema és el veritable sentit de la tradició i la desviació del tradicionalisme. “La tradició no és el culte de les cendres, sinó la custòdia del foc” (108). “Els que avui busquen sempre solucions disciplinàries, els que tendeixen de manera exagerada a la ‘seguretat’ doctrinal, els que busquen obstinadament recuperar el passat perdut, tenen una visió estàtica i involutiva. I d’aquesta manera la fe esdevé una ideologia entre moltes, no una experiència viva” (133). “El fenomen del tradicionalisme és sociològicament  interessant, aquest anar endarrera que torna regularment en cada segle, aquesta referència a una presumpta edat perfecta que, però, cada vegada és una altra. Per exemple, en la litúrgia… Sovint la rigidesa s’acompanya de robes refinades i cares, randes, puntes i sobrepellissos. No és gust per la tradició, sinó una mostra de clericalisme, que no és altra cosa que la versió eclesial de l’individualisme. No és un retorn al sagrat, de cap manera, sinó una mundanitat sectària” (229). “Els cristians no són els aquells que tornen enrere. El flux de la història i la gràcia va de baix cap amunt com la saba d’un arbre…Caminar vol dir canviar, afrontar nous escenaris, acceptar nous reptes…Creixem en la comprensió de la veritat. La tradició no és una estàtua. I ni tan sols Crist és una estàtua. Crist viu. La tradició va creixent. La tradició vol dir anar endavant” (230-231).

… El menyspreu a les persones en les guerres, el terrorisme i les migracions. “Què deixa una guerra? Injustícia que s’afegeix a la injustícia… La  guerra intel.ligent no existeix: la guerra només pot portar més que misèria; les armes només la mort. La guerra és estúpida… No hi ha una guerra justa…Els exèrcits marxen sota les ordres de la classe dirigent” (33-35). “Deixem d’instrumentalitzar les religions per incitar a l’odi, la violència, l’extremisme i el fanatisme cec i deixem d’utilitzar el nom de Déu per justificar actes d’assassinat, exili, terrorisme i opressió…De fet, Déu Totpoderós, no necessita ser defensat per ningú… Pensar a lluitar el mal amb el mal significa inevitablement construir el pitjor” (41). Avui tornen uns sentiments de “sospita, por, menyspreu, fins i tot d’odi contra persones o grups considerats diferents per la seva filiació ètnica nacional o religiosa.. Quan algú queda enrere, tota la humanitat deixa de caminar” (53). Francesc narra com va quedar corprès en les seves visites al Congo, a Auschwitz, Sudan del Sud, Irak  (236-258). Els assassinats a sang freda a Gaza, “també són terrorisme” (272).  “Encara vivim la migració com una invasió… amb una actitud no només profundament inhumana, sinó també autodestructiva” (necessitem els immigrants per mantenir l’economia i les pensions). “L’adopció de mesures concretes és cada cop més urgent perquè les persones tinguin alguna cosa per viure als seus països. I al mateix temps, és urgent prendre mesures per salvaguardar el dret a la migració. La integració és la clau d’aquest procés. El ‘mare nostrum’ s’ha convertit en el ‘mare mortum’” (259). Sobre el migrants i els altres pobres del món diu: “S’han de combatre les causes remotes, no els pobres que en paguen les conseqüències… sabent que, més enllà dels interessos electorals miserables, no hi ha respostes fàcils a problemes complexos. Hem d’estar convençuts d’una cosa per sobre de tot: quan es rebutgen els pobres, es rebutja la pau, i quan això passa, creem la nostra ruïna amb les nostres pròpies , mans. Perquè sempre, i la història ens ho ensenya molt amargament, l’aïllament i els nacionalismes exasperats porten conseqüències desastroses fins i tot per a qui els implementa” (263). En aquest context Francesc introdueix els estralls del canvi climàtic, que posa en perill del futur i aboca a molts a l’emigració forçada (309).

… En la lectura de l’Autobiografia Francesc destaca algunes actituds que cal recalcar. “’Gràcies’ (l’amabilitat, la cura, la capacitat d’agrair) és una paraula fonamental de l’existència… Juntament amb el ‘si us plau’ (demanar permís és una actitud de delicadesa, la petició de poder entrar amb cura a  la vida de l’altra, respectant-ne l’autonomia) i perdó (no tot a la vida es resol amb justícia; algú ha d’estimar més del que és degut, per començar de nou una història de gràcia). Les tres són la clau que obre el camí per viure bé, per viure en pau” (62-64). “La tendresa és poderosa i revolucionària … perquè ens ajuda a arrelar-nos a la història i a l’Església, a cuidar-nos de debò de nosaltres mateixos i els uns als altres” (65). Els conflictes familiars i de tota mena que ha viscut, diu, al llarg de la seva vida “han estat una mena de germen d’allò que al llarg dels anys, i d’una manera conceptual, he anomenat cultura de la trobada. En definitiva, és una ansietat i una aspiració que porto a dins des de petit. La cultura de la trobada requereix que estiguem disposats no només a donar, sinó també a rebre dels altres, i ens empeny a sortir fora de nosaltres mateixos per ser pelegrins” (104). Més endavant, fa una reflexió del que és contrari de les bones actituds, de les virtuts: els pecats: “Els pecats sexuals són els que causen més agitació entre la gent. Però de cap manera són els més greus. Són pecats humans, de la carn. Els més greus, al contrari,  són els pecats més ‘angèlics’, que es disfressen amb una altra aparença: l’orgull, l’odi, la mentida, el frau, el maltractament. Fins i tot, Satanàs, escriu Sant Pau a la segona Carta als Corintis, ‘es disfressa d’àngel de la llum’ (2Cor, 11, 14)” (228).

… Quan escric aquesta ressenya Francesc està internat al Policlínic Agostino Gemelli de Roma, afectat d’una neumonia bilateral amb infecció polimicrobiana. En la Autobiografia narra les dues grans crisis de salut que va patir de jove i l’experiència de dolor que va tenir. La primera va ser el 1957 quan encara estava al Seminari i va estar molt greu a causa de la grip asiàtica. La segona al cap de pocs mesos, a punt de ser novici jesuïta. A finals d’octubre els metges van dir que tenia tres quists grans al pulmó i que era imprescindible intervenir quirúrgicament i el més aviat possible. “Va ser un patiment fort. Molt fort. En aquella època es procedia fent una incisió al pit i després separant les costelles amb el retractor, i això ja era un trauma que em marcava. Llavors va començar la cirurgia real: em van extirpar el lòbul superior del pulmó dret. L’operació va ser un èxit, però el dolor estava lluny d’haver acabat… El dolor era terrible… Sor Dolores em va donar pau: “Estàs imitant Crit”, em va dir. El patiment no havia desaparegut, sinó que va agafar un altre valor, un altre sentit. El dolor no és una virtut, però la manera com l’experimentes pot ser virtuosa” (162). És curiós que durant el conclau on va ser elegit bisbe de Roma explica que el tema pulmonar va ser adduït pels cardenals que no el volien a la seu de Pere. Ho explica així: el mateix matí de la seva elecció “un cardenal castellanoparlant va avançar cap a mi: ‘Eminència, eminència! Digueu-me. ‘Us falta un pulmó?’ I jo: I ara, no, em treure el lòbul superior, perquè hi tenia tres quists. ‘I quan va passar?. ‘Fa molt de temps, l’any 1957’, vaig dir. Aquell cardenal es va posar tot vermell, va dir una mala paraula, va serrar les dents i va exclamar: ‘Aquestes maniobres d’última hora! ‘. Va ser llavors que em vaig adonar que hi havia el perill (de ser elegit). Vaig pujar a fer la migdiada… i vaig dormir bé. En pau” (214).

… El mateix títol de l’autobiografia ja ens indica que l’esperança és una actitud fonamental i l’eix de la seva vida. “L’esperança cristiana és invencible perquè no és un desig. És la certesa que tots estem caminant cap a alguna cosa que no és el que voldríem que fos, sinó que ja és… L’esperança mai no decep. L’optimisme, que és, tanmateix, un comportament preciós, una actitud psicològica, una qualitat de caràcter que ens fa inclinar cap a una visió més favorable de les coses, és el que, en definitiva, es pot trair, l’esperança no. Déu no defrauda l’esperança, perquè no pot negar-se a si mateix… L’esperança és un valor suprem, i el seu contrari és l’infern a la terra” (286-287)… “L’esperança no corre per arribar-hi sinó que hi arriba per córrer, sap quin és el nostre bé” (302). El capítol 23 porta per títol “A imatge d’un Déu que somriu”. “L’esperança sap que l’humor i el somriure són el llevat de l’existència i una eina per afrontar les dificultats, fins i tot les creus, amb resiliència. La ironia… és una declaració de dignitat, l’afirmació de la superioritat de l’ésser humà sobre el que li passa. (…) Som imatge de Déu i Déu somriu… Cal una pedagogia de l’alegria, de la sana ironia de la broma”… També els consagrats estem temptats, i molt, a actuar amargats, malenconiosos, més autoritaris que autoritzats, més solters que cònjuges de l’Església, més funcionaris que pastors, o més superficials que alegres, i això no és bo” (292-302).

… Els pensaments de Francesc sempre van a desembocar  a l’Església que presideix en la caritat. Quin és el seu somni? “Somio amb una Església cada cop més maternal i pastora, els ministres de la qual saben ser misericordiosos, cuidar les persones, acompanyar-les com el bon samarità. Déu és més gran que el pecat, sempre. Aquest és l’Evangeli. Una Església que es repensa així es preocupa de deixar clar a homes i dones quin és el centre i nucli fonamental de l’Evangeli, és a dir, la bellesa de l’amor salvador de Déu manifestat en Jesucrist, mort i ressuscitat… Les reformes organitzatives i estructurals arriben després. La primera reforma ha de ser l’actitud… No només una Església que acull i rep amb les portes obertes, sinó també una Església que busca i troba nous camins, que es capaç de sortir d’ella mateixa” (197-198). “L’Església és la llar de tots, no una petita capella que només conté un petit grup de persones seleccionades. Perquè el si de l’Església universal no s’ha de reduir a un niu protector de la nostra mediocritat” (194). “L’espiritualitat popular és una gran riquesa que Déu ens ha donat… No són només manifestacions religioses que hem de tolerar; és una espiritualitat que cal potenciar a la seva manera…La pietat popular és el desplegament de la memòria d’un poble… No és certament un obstacle, sinó un lloc teològic, un trampolí per a l’emancipació i la transformació” (198-199). “L’Església és femenina, no masculina. Els clergues som homes, però no som l’Església. L’Església és dona perquè és esposa. I és el sant poble fidel de Déu: homes i dones junts… (Cal) valorar plenament el principi marià, encara més important a l’Església que el petri: Maria és més important que Pere, el misticisme de la dona és més important que el ministeri…No hi ha res que impedeixi que les dones tinguin papers de guia dins l’Església: no es pot aturar el que ve de l’Esperit Sant” (202-203).

… Quin futur per a l’Església? El titular del penúltim apartat del llibre (el 24) és Perquè els millors dies encara han d’arribar. “El risc d’una certa romantització i simplificació dels ‘nostres dies del passat’, i en aquest cas del món anterior a internet, sempre està a l’aguait: abans la gent era més honesta, més bona, més generosa, més virtuosa. Més pacífica, les relacions eren més autèntiques… i no acabaríem mai” (311)… “Hi ha una nostàlgia amarga, enrevessada, molt pròpia de les persones i comunitats en crisi: és una nostàlgia paralitzada, que s’alimenta de reconstruccions no autèntiques… que esdevenen autoabsolució i mitificació d’aspectes ridículs o fins i tot inquietants… La localització temporal dels nostres suposats edens perduts és diferent cada cop… És una posició no cristiana “perquè els cristians hem de viure en la consciència que els nostres millors dies encara han d’arribar; però hi hem de posar de la nostra part” (304-305). Francesc critica que es culpi de tot a la secularització: “En el món contemporani es parla molt de secularització, però com passa a la persecució, en aquest cas tampoc no és la primera vegada… Certament, la secularització no és una fotocòpia que sempre apareix igual: és una cosa que passa amb la cultura de l’època. Però ara no hi ha més secularització a l’Església que en altres temps…Pensem en la Revolució Francesa…Si avui les noves generacions declaren una relació difícil amb la religió, molt més que la secularització hauríem de qüestionar el nostre testimoni… És a través de l’atracció que creixem, no a través del proselitisme”  (323-326).

L’autobiografia conclou: “Per a nosaltres, els cristians, el futur té un nom i aquest nom és esperança. .. Camineu, lluiteu amb tendresa i coratge… Jo només soc un pas.” (328 i 330).

Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrans

Us compartim el darrer butlletí

Butlletí  nº 50
30 d’abril de 2025

AVUI ENS TROBEM AMB

L’ ANNA UBACH

Qui ets i quant temps portes al moviment?

Sóc l’Anna Ubach, bibliotecària de professió, estic casada amb el Bruno Parellada i tenim 3 fills. Porto 30 anys al moviment, abans havia estat al MUEC amb intermitències.

M’alimenten les relacions amb família i amics,  el contacte amb la natura i la cultura entesa en un sentit ampli. M’agrada cantar, llegir en veu alta, olorar els llibres, caminar… i moltes altres coses.

Què és el que t’impulsa a aixecar-te cada dia?

A nivell més immediat, la superviviència: anar a treballar i ocupar-me de la família.

Cada dia és una nova oportunitat per superar-se i estimar els altres.

Quin és el teu talent?  Quina habilitat tens?

Em diuen que soc serena i pausada i que puc aportar  calidesa i pau enmig del soroll. El que sí que miro és d’estar atenta als altres i escoltar si cal; aportar alegria, mirar en positiu per veure la part bona de les coses i dels altres.

Si poguessis viure dins d’una pel·lícula per un dia, quina seria?

Las Chicas del calendario, basada en el fet real d’un grup de dones angleses que recullen fons per a un hospital. M’agrada la temàtica i l’ambientació, a més de les molt bones actrius que hi surten.

Si ara mateix poguessis agafar la maleta i marxar uns dies, on aniries?

Hi ha molts llocs que no conec! Si només fossin uns dies, m’agradaria viatjar a Grècia o a Egipte, o seguir el curs del Danubi o algun altre riu en bicicleta.

Què t’ha aportat el moviment i que creus que hi aportes tu?

La revisió de vida, com una pluja fina que ens fa revisar les actituds i la vida a la llum de l’evangeli m’apropa a una mirada cristiana. El grup, la complicitat i estimació que ens tenim és comunitat que fa església.

El moviment m’ajuda a cuidar la fe, a mantenir-la viva… De més jove m’adonava de la desproporció entre el que jo hi aportava i el que m’aportava a mi, per exemple, anant a les reunions de grup: amb la mandra que em feia anar-hi, a la sortida deia: “no té res a veure el que jo m’he “esforçat” anant-hi,  amb el que m’ha donat a mi, està en dimensions tan diferents que no poden ni comparar-se!”. Suposo que, al final, allà on es reuneixen dos o més en nom de Jesús, Ell s’hi fa present. Això és el que m’ha aportat i m’aporta.