El passat 5 i 6 d’abril els membres de la Comissió Diocesana vam tenir el privilegi de compartir sortida de dos dies a la Casa de la Sagrada Família de Vallvidrera. La sortida era per analitzar les aportacions del que, des de cada grup de revisió de vida del moviment, es va anar recollint.
Parlo de privilegi perquè és com ho sento, i com ho vaig sentir també en l’anterior Comissió Diocesana, quan vam marxar a Vallbona de les Monges per compartir tot el treball entorn de la Laudato Sí que vam fer. Son moments d’una gran riquesa i profunditat, on es fa palès els diferents ritmes i accents que tenim a cada grup del moviment, i alhora la profunditat de tota la vida, compartida a partir de la revisió de vida, i de voler posar al centre l’Evangeli.
El treball d’aquest any ens dona moltes pistes per anar dissenyant la proposta que us farem als grups pel curs vinent, però ens haurà servit per encetar aquesta feina: somiar i imaginar l’església que volem des d’una mirada individual i personal. Tant de bo sapiguem transformar l’Església, el moviment i a nosaltres mateixos per ser més fidels a Jesús i a la construcció del seu Regne.
Pepus Vilageliu

al Moviment de Professionals, jo també ho fes amb ells, però després i durant uns anys, me’n vaig desvincular: unes col·laboracions pastorals de tres mesos l’any a Veneçuela, i això durant sis anys, em varen fer veure la necessitat de cercar un relleu per al meu grup i aquest va ser en Sergi Gordo. Ara, quan aquest ha estat nomenat bisbe de Tortosa, hem tornat a fer el canvi i retrobo el grup de revisió de vida i el Moviment de Professionals.

Què és el que t’impulsa a aixecar-te cada dia?
El despertador i la certesa que tinc feines a fer que son el meu compromís, personal i pastoral. És veritat que ara, ben jubilat, no em cal anar tan atrafegat i puc prescindir del despertador. Però he agafat nous compromisos que també em motiven a aixecar-me i anar allà on em correspongui.

Quin és el teu talent?  Quina habilitat tens?
Pregunta difícil. Potser, i algú m’ho diu, una certa capacitat de síntesi i també, i això desitjo que sigui veritat, una notable traça en acompanyar persones. En qualsevol cas, amb més o menys talent, sempre he volgut ser útil a persones.

Si poguessis viure dins d’una pel·lícula per un dia, quina seria?
Pregunta encara més difícil per a un cinèfil empedreït. Potser en diré dues, la clàssica Bagdad Cafe de Percy Adlon (1987), una petita paràbola sobre la bondat i la seva capacitat de transformació, i la molt recent i preciosa Perfect Days de WimWenders (2023), poema visual sobre un home feliç netejant urinaris públics a la ciutat de Tokio. M’agradaria anar a visitar-lo, abraçar-lo i agrair-li la seva feina i la seva vida.

Si ara mateix poguessis agafar la maleta i marxar uns dies, on aniries?
També difícil escollir. Faria un tomb passant primer per Roma, a visitar uns amics i recordar vells temps, després a Paris, ciutat que sempre m’ha fascinat, per passejar i visitar alguna exposició, i acabar tranquil·lament a alguna de les grans ciutats alemanyes que sempre m’han agradat, Munic, Colònia, Hamburg o Berlin. Potser vaig més enllà d’uns dies i ja parlo de vacances serioses i llargerudes. Potser me les puc prendre ara que estic jubiladíssim!!!

Què t’ha aportat el Moviment i què creus que hi aportes tu?
M’ha aportat una xarxa de relacions important, de bons amics. També m’ha enriquit amb la reflexió compartida amb els membres del grup de revisió de vida, una reflexió plena d’humanitat i de fe. Aquest no és l’únic, però certament és un element que m’ha ajudat a no tancar-me en idees o en fórmules, o en certeses inamovibles. I potser puc aportar algunes reflexions teològiques, espirituals o eclesials que venen de l’experiència que jo mateix he rebut d’altres que em varen enriquir quan era més jove. Però amb l’edat t’adones que pretendre aportar és un error si ho intentes de manera unidireccional, aportem en la mesura que també ens enriquim amb els altres.